EL CLUB CADÍ CANOA KAYAK
1964-2004

 

KAYAK-Club 1965-1970 ..................................................................................... Ramon Ganyet
SEDIS Canoe-Kayak 1971-1991 ... .......................................................................20 de Juny de 2004
CADÍ Canoe-Kayak 1992-

 


 

PRESENTACIÓ

 

La crónica de 40 anys d’història és una determinació delicada. En primer lloc perquè han passat moltes coses en tant de temps i no és possible recollir tot el que es voldria. Les fonts d’informació es van tornant escasses i de vegades la memòria es fa confosa. En segon lloc cal tenir present que la selecció dels fets més representatius te una forta càrrega subjectiva i personal. Normalment no podem defugir veure el món des del nostre petit forat del pany des del qual espiem. En aquest sentit espero que tots els discordants potencials sabran disculpar d’entrada la forma d’explicar les coses, i en futures versions es pugui anar millorant aquest conte. Finalment voldria assenyalar que alguns esdeveniments com la Setmana Internacional, els Jocs Olímpics, les proves mundials FIC, tenen un abast molt més ampli que el propi Club, si bé els membres d’aquest club també en formaven part. Per això no s’ha cregut convenient insistir massa en aquestes altres històries i concentrar el relat en els anys inicials, els quals per altra banda són els més difícils de recordar ara.
El texte queda obert a successives millores i esmenes.

 

La Seu d’Urgell, 20 de Juny de 2004

 


 

BREU HISTÒRIA DEL CLUB


Els orígens de l’esport estan arrelats en una tradició de més de 5000 anys, en que la gent travessava els rius i els llacs en embarcacions lleugeres. El caiac és provinent de les poblacions Inuit (esquimals) i estava fet amb pells que recobrien una estructura d’ós. La canoa ve dels indis de nord-amèrica i de polinèsia, aprofitant un tronc d’arbre buidat per dins.
Els rius són un medi de vida subjecte a variacions de cabal i de clima, compartit per molts col.lectius humans, animals i plantes de ribera.
La navegació per rius amb petites embarcacions és una activitat molt habitual en alguns països europeus des de que un procurador escocès John Mc Gregor va construir el 1865 una embarcació per fer esport i va fundar el Royal Canoe Club el 1866. D’aquí va sortir la barca més famosa de la història, batejada com el mític heroi escocès Rob Roy, que va servir per baixar per diversos rius d’Europa i per publicar un llibre (Mil milles en la canoa Rob Roy).
La Federació Internacional de Canoa es va fundar el 1924 (IRK) amb quatre països. Avui integren la FIC 118 països.
La primera competició d’eslàlom en aigües braves es va fer a Suïssa el 1933 i el primer Campionat del Món a Ginebra el 1949. Com a disciplina olímpica va estrenar-se el 1972 a Augsburg dins dels JJOO de Munich.
La Federació Espanyola de Piragüisme es va segregar de la de Rem el 1960 (Jocs Olímpics de Roma).
La Seu d’Urgell (Sedis Urgelli) i la Ciutat d’Urgell a Castellciutat (Civitas Urgelli) estan associades a la confluència dels rius Segre i Valira, amb abundància d’aigües (d’on ve probablement el terme URG). La tradició d’anar a l’aigua per banyar-se a l’estiu i per pescar estava plenament arrelada en tots els pobles de la Ribera.
Per altra banda, a la vall veïna del Noguera Pallaresa uns turistes belgues i francesos començaven a baixar pel riu regularment, cada estiu des dels inicis de 1960.Les primeres piragües van arribar a Lleida els anys 1950 i es va organitzar la Federació Lleidatana de Piragüisme. Promogut especialment pel seu President Josep Biosca Tomàs i les autoritats de Sort va sortir el Rally Turístic del Noguera Pallaresa el 1964. En aquest context la iniciativa del piragüista Sr. Daura, vocal de la Federació de Lleida,i el capità-metge Miguel Pérez (President de l’Associació de caça i pesca , La Protectora) va fructificar en Francesc Moles Pal i Manel Vernet, els quals amb els seus amics (alguns esquiadors) Manel Duat, Juanito Gómez i Carles Nart van començar a anar al riu el Divendres Sant de 1964 i conjuntament amb Josep Castellarnau i Fermí Vidal van formalitzar la fundació del Kayak Club el mes d’Abril de 1965. Aquell mateix any 1964 van arribar algunes barques de Lleida i sota el pont de la Palanca es van començar les primeres experiències (més de bolcar que de navegar, amb gran mobilitat de practicants neòfites que agafaven la barca quant el precedent bolcava).Durant l’any 1964 al menys es van fer tres descensos de competició.
La primera participació en competició internacional va ser al Rally del Noguera el 1965. El Moles i el Vernet varen analitzar la situació i van enviar un telegrama a La Seu: grandes posibilidades de éxito, venid todos. La primera baixada sense haver explorat abans el riu i amb tota l’aigua de reserva hidroelèctrica va representar pels nostres palistes de La Seu una segona edició de l’Armada Invencible (no estaven preparats per lluitar contra els elements). Malgrat tot el Josep Castellarnau va quedar novè. I l’experiència va permetre l’any 1966 següent que ell mateix quedés per la història com el primer Campió d’Espanya del Club.
Des de 1964 fins a 1972 el Club va tenir una gran expansió. Les aigües de primavera eren ben aprofitades per anar descobrint, per dins i per fora, les diferents seccions dels rius Segre,Valira, Noguera Pallaresa i Noguera de Cardós. Les dificultats de cada tram de riu es van anar coneixent cada cop millor i es van anar associant els trajectes més adequats a l’experiència i ganes d’aventura de cadascú. Els trams més freqüents per raons logístiques eren des de La Quera fins a La Seu (al Segre) i des de la Farga al Camping Envalira (al Valira).El Club va començar a organitzar competicions locals i va participar activament en el Rally del Pallars (amb el suport habitual de la gent de Llavorsí, els rivals naturals dels fatos de Sort).També es van fer algunes baixades pel Valira a Andorra.
El potencial conflicte amb els pescadors es va superar el dia en que un equip de TVE va comprovar que es podia pescar truites inmediatament després del pas de les piragües.
El 1970 les associacions esportives de La Seu van reunir-se per fundar una associació marc que les aplegués.Naixia el Sedis amb les següents seccions: aeromodelisme,bàsquet,ciclisme,excursionisme,motorisme,piragüisme,tenis,tenis taula i tir amb arc. Les seccions eren molt heterogènies i mai es va arribar a fusionar realment el recent constituït club.
La secció de piragües va mantenir la seva independència total (econòmica també) però va canviar el nom oficial a Sedis- Kayak.
El 1972 amb molta il·lusió el Club SEDIS va organitzar la I Setmana Internacional de Canoe-Kayak, amb vocació turística i esportiva. El desplegament del primer any va ser espectacular i va tenir molt èxit. Allà van començar a venir els primers piragüistes bons i es van organitzar els primers descensos i eslàloms de categoria homologable a Europa. El dinamisme del President Moles i entre altres del Vicens Viladés va anar acompanyat de tot un grup entusiasta, i d’un suport institucional per promocionar el turisme impulsat per Saturní Palau. La Setmana Internacional era una festa que convidava a conèixer els rius de la comarca i que complementava l’oferta de canoa-kayak al Pirineu (Noguera Pallaresa, Noguera Ribagorçana, Ésera).Xavier Viladés va crear el logo de la Setmana (i del Club)
Al programa esportiu es conjugaven els eslàloms (sempre al riu Valira) i els descens (al Segre i al Valira). Els primers anys també es feia una prova per veure qui feia més depressa tres esquimotatges seguits.
La Setmana es feia coincidir amb la diada del 7 de Juliol, quan Sant Ot el patró del sol assegurava molt sovint el bon temps. Algun any l’aigua anava justa per fer les proves d’eslàlom i demanàvem a FHASA d’Andorra que turbinés les dues turbines durant les hores prèvies a la competició.
L’escenari esportiu de l’eslàlom s’anava alternant entre el tram de riu davant del Camping i la secció sobre la presa del Rec dels Quatre Pobles a Cortingles. L’escenari de la festa final era sempre invariablement a la pista del Camping (i de vegades alguns acabaven a la piscina).
Al final dels anys 1970 les proves de La Seu eren ben consolidades i s’incloïen al calendari internacional de la Federació Internacional de Canoa-FIC, com a proves del tipus C. En una d’aquelles proves va venir Mondy Engel de Luxemburg, que era el President del Comitè d’Aigües Braves de la FIC. Entre tots i abanderats pel President de la Federació Espanyola de Piragüisme, Manuel Fonseca (que havia participat diverses vegades a la Setmana com a piragüista i al mateix temps era membre del Comitè d’Aigües Braves de la FIC), es va optar i aconseguir l’organització d’una prova de la Copa d’Europa el 1980. Els papers es van distribuir en concordància a les potencialitats de cadascú: A Sort li correspondria el Descens, en el magnífic riu Noguera Pallaresa (ells deien que era el segon millor riu d’Europa), i a La Seu li correspondria l’Eslàlom. A Cortingles hi havia un tram de riu que una vegada arreglat de les vores va quedar molt bé, es tenia un equip d’organització molt ben conformat, i l’aigua estava garantida amb l’ajuda que ens venia d’Andorra.No cal dir que si estava lliure la plaça del primer millor riu d’Europa, potser la podiem assignar al Valira de Cortingles.
Per la prova de 1980 van venir els millors piragüistes del món, ja que la participació era oberta. Es van organitzar unes proves molt atractives i es va consolidar l’equip d’organització local. El Club no tenia en aquell moment representants a l’equip nacional però la presència dels estrangers va estimular l’àmbit de competició.
El 1981 i el 1982 van ser dos anys de transició difícil. Però es va superar organitzant de nou la Setmana Internacional de Canoa-Kayak. I el pragmatisme, del Segimón Funollet i els seus alumnes (molt especialment del Marc Viladés), van obrir una primícia de tractament informàtic dels resultats de les competicions. Es deixava superada la novatada federativa de gestionar informàticament les proves (que havia fracassat l’any 1980), i es consolidava el sistema de transmissió telefònica de resultats.
El 1982 una nova dificultat va afectar el camp d’Eslàlom de Cortingles. Els aiguats del 6 al 8 de Novembre van malmetre molt el riu i es van endur tota la infrastructura de les vores. Però el 1983 es va aconseguir reconstruir l’escenari de competicions acollint-se el Club a les ajudes que s’atorgaven per recuperar les zones catastròfiques.
La continuïtat de la Setmana es va assegurar el 1983 i un any després dels aiguats el Camp de Competicions era millor del que havia estat abans. Les obres varen permetre millorar els camins laterals i els piquets pels cables de les porteries. S’acabava definitivament l’etapa de castigar els arbres amb filferros, claus i cordills.
El M.Fonseca va deixar la Presidència de la Federació Espanyola de Piraguisme l’any 1985 amb un nou compromís de la FIC: la final de la Copa d’Europa de 1986 i el Campionat del Món Junior de 1988.El Club i l’organització de La Seu entravem definitivament a la primera divisió de la Federació Internacional, sempre dins de la disciplina de l’Eslàlom (reservant al Pallars la prova corresponent del Descens).
El 1981 es va preparar sota l’impuls del nou President del Comitè Olímpic Internacional COI, Joan Antoni Samaranch, la idea de presentar de nou a Barcelona per a celebrar els JJOO de 1992. El 1982 hi varen haver eleccions a l’Octubre i l’Alcalde de Barcelona Narcís Serra va entrar de ministre de Defensa del nou Govern socialista. Immediatament després dels aiguats del mes de Novembre des de La Seu es va establir contacte amb l’Oficina Olímpica de Candidatura i l’Ajuntament de Barcelona. La reconstrucció de l’Estadi de Cortingles el 1983 ja abrigava la postulació de la inclusió de l’Eslàlom en els JJOO de 1992, emparat amb el precedent de 1972 (Augsburg en els JJOO de Munich).
La aprovació definitiva del Comitè Executiu del COI no vindria fins al 27 d’Abril de 1988 a Estocolm. Entremig quedaven cinc anys complerts de curses d’obstacles: acceptació de la candidatura de La Seu com a Subseu (amb experiència en Eslàlom a nivell de proves FIC érem els únics a Espanya), decisió de renunciar a Cortingles (Valira) per fer un nou canal d’Eslàlom al Parc del Segre, decisió de fer la minicentral per garantir l’aigua especialment a l’època dels JJOO entre Juliol i Agost, decisió de reintroduir la disciplina de l’Eslàlom en el programa olímpic (avalada pel President del COI manu militari) i també muntar una enginyeria financera que va involucrar 3 ministeris de l’Estat, la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Lleida, l’Ajuntament de La Seu, el COOB’92 i el crèdit de l’IDAE en kilowats.hora produïbles.
A partir de la instal.lació olímpica del Parc del Segre l’evolució del Club ha conegut una època més urbana. Durant els primers períodes d’utilització (des de l’obertura del canal el mes d’octubre de 1990) el Club va fer un servei de gestor, a l’espera de la constitució de la societat anònima Parc del Segre S.A. (feta el mes de setembre de 1993). D’aquests 3 anys se n’ha d’excloure els sis mesos en que el conjunt va estar a càrrec del COOB’92.
Des del punt de vista esportiu el Club va fer també un salt olímpic. L’arribada de l’entrenador de l’equip nacional Jean Michel Prono va significar una millora substantiva en les tècniques d’organització i entrenament, irradiant cap a tota l’activitat. Per canalitzar l’ajuda de CADI SOC.COOP.C.LTDA. es va canviar el 1990 el nom del club a CADÍ Canoa Kayak .Des del punt de vista social les noves instal·lacions i els nous tècnics qualificats es van iniciar sistemàticament pràctiques amb tots els escolars de La Seu, entre els 12 i 15 anys. La col.laboració amb el Consell Escolar Esportiu de la Comarca ha fet una feina de difusió, molt considerable. Els rius s’han quedat més marginats, en benefici de la pràctica organitzada encarada cap a la competició, en el canal que permet millors rendiments de treball.
Des de 1992 fins a la cel.lebració del 40è anniversari el Club ha continuat participant activament en l’organització de proves internacionals FIC: Copes del Món el 1993,1994,1996,1998,2000,2003 i 2004. Campionat del Món de 1999. I bones perspectives per les Copes del Món de 2005 i 2006 i la consecució dels Campionats del Món de 2009.
La formació de tècnics qualificats i també professors en la Escuela Española de Piragüismo de la RFEP ha fructificat amb un conjunt de professionals d’alt nivell.
L’organització de competicions nacionals i catalanes, així com la presentació d’equips de competició en totes les categories de la disciplina de l’Eslàlom ha constituït també els últims anys una constant de dedicació de molts esforços dels dirigents del club,dels entrenadors,dels àrbitres, dels pares i col.laboradors habituals i dels mateixos palistes.
Tots ells són en realitat l’ànima viva del Club i la millor llavor per continuar encarant el futur amb il.lusió i encert.

 


 

ELS FONAMENTS DEL CLUB


L’inici de la història es va produir en les visites del Sr.Daura, com a representant de laboratori farmacéutic al Dr. Miguel Pérez, capità metge dels militars de La Seu. Sovint li parlava de l’interés i atractiu del piragüisme. Per la seva relació en l’Associació de Caça i Pesca, en la quall ell era president de la Junta Directiva i el Francesc Moles i Manel Vernet vocals, es va decidir efectuar una trascendent reunió al Restaurant Nice entre Daura, Pèrez , Vernet i després Moles. D’allà va néixer la idea del Piragüisme a La Seu d’Urgell i tot seguit F.Moles va viatjar a Lleida per entrevistar-se amb Daura i Josep Biosca (President de la Federació Lleidatana).
La primera piragua, una canadiense blava de lona amb costelles de fusta, la van anar a buscar a Lleida el F.Moles, el C.Nart, i el J.Gómez el divendres Sant de 1964. A les 12 del migdia nevava mentre els esperaven al pont de la Palanca. El Manel Vernet, experimentat per haver treballat a la Pirelli de Manresa (on havia navegat esporàdicament en una barca de fusta fabricada per ell mateix), va ser el primer a provar la nova embarcació. No va bolcar. Després ho varen anar provant els altres (l’aigua del desgel no devia ser pas massa calenta aquell dia que es va iniciar el piragüisme a La Seu).
El Club es va donar d’alta federativa l’any següent el mes d’Abril de 1965. Les primeres llicències formalitzades van ser les de F.Moles i Miquel Vila, els únics que tenien la fotografia a punt. Seguidament per tongades es van fer les llicències de sis mes (Angel Rubio, J.Castellarnau, Josep Tàpies, Jaume Bertran, Josep Solé),i de 5 més (Manel Vernet, Juanito Gómez, Francesc Gutierrez, Carles Nart i Antonio Mercé) Les dues primeres membres del club van ser Montserrat Melsió i Maria Jesús Pérez. El 16 d’Abril de 1965 es van adquirir 4 embarcacions que juntament amb l’embarcació R-1 cedida per la Federació Lleidatana representaven la flota del club.El mes de Juny ja es va fer un descens d’Alàs a La Seu.
La primera competició oficial, amb recolzament de l’Ajuntament (Saturni Palau) i del President d’Iniciatives Turístiques (Feliu Ritort) es va efectuar a la Festa Major de La Seu, el mes de Setembre de 1965.Als 4 mesos de la fundació del Club ja hi havia 17 embarcacions, 38 palistes i 40 socis protectors (botiguers, la majoria).Els tres primers àrbitres regionals es van fer el 25 de Febrer de 1966: Francesc Moles de La Seu, Antoni Salvans de Sort i l’inefable Antonio Gómez Vidal.

La 1 embarcació cedida per la FPL a Lleida

 

Les primeres proves al 1965


 

LES BASES NÁUTIQUES


A l’inici el riu era l’espai esportiu, però no ha havia cap instal.lació fixa per funcionar. Els cotxes i les furgonetes particulars servien de medi de transport i si convenia canviar-se es feia a fora i procurant al plegar de no fer massa mullader.
La primera base fixa va ser un petit hangar que el Kayak Club va construir (el Fermí Vidal és paleta) dins de la llera del riu Segre, sota el pont de la Palanca. Es va inaugurar, amb benedicció del Sr.Rector inclosa, el 27 de Març de 1966. Aprofitant el mur de l’estrep del pont vell, sota la confluència del riu de La Color, la caseta servia per guardar unes sis o set barques i una mica de material (pales, cubre-banyeres, bosses, espardenyes velles etc...). No hi havia paviment,ni dutxes ni vestuaris. La caseta es va demolir al fer els murs del pont que va substituir la palanca de sirgues enfonsada en un desgraciat accident el 1971. No en va quedar ni rastre. Havia peró fet la seva funció permetent entrenar-se en la confluència dels dos ramals del Segre al Salit.
La segona base fixa, poc utilitzada per la seva ubicació, va venir derivada de les proves d’Eslalom a Cortingles, per la Setmana Internacional de c.k. Encara hi és. És una caseta de fusta, posada al prat que amablement ens deixava la Rosa de Cortingles. Conjuntament amb el bunker del temps dels maquis, situat davant del pont del congost, va servir més de magatzem de material que no pas de refugi de barques. El tram de riu de Cortingles, ben arreglat per homes, podalls i màquines, va constituir la millor base nàutica que mai s’ha equipat dins dels rius de La Seu. Des de la primavera que calia passar de nou tots els filferros i cordills que els pescadors i les intempèries havien trencat (quasi tots) l’entrenament més important era treure punxes i bardisses, netejar el riu de plàstics i troncs, refer algun goleró practicable i sobretot penjar de nou les porteries.
De forma similar es va condicionar el riu Valira enfront del Camping Envalira. La paciència i amabilitat de la família propietària , especialment l’Isidre Bonet i l’entranyable Elvireta, van representar tota una época de confraternització entre locals (de tots els pobles de la Ribera) i estrangers,entre els esportistes i els amics que els donaven suport (cuiners,com el Pregada i el de Cal Diligent Josep Vilarrubla, Vicens Morea de Cerveses Sant Miguel, animadors turístics de tots tipus). Tot i havent utitizat sovint aquella zona per entrenar, mai es va establir una base fixa de suport i garatge de material.
La propera instal.lació fixa va venir oferta per l’Ajuntament de Ribera de l’Urgellet i més concretament pels amics d’Arfa, representats formalment pel Joan Calvet. Aprofitant les ganes de construir un petit Poliesportiu a Arfa es van donar el 1981 tots els estalvis del Club (unes 400.000 Pts, un capital per l’època) per poder iniciar les obres d’un centre magatzem, vestuari i dutxes. Era la primera vegada que es plantejava una instal.lació moderna específica per la canoa kayak en un lloc interessant del riu. Quant els diners ja s’havien acabat, els del club i els de l’Ajuntament, i els deutes o la paralització de les obres amenaçaven, l’aiguat del 6,7,8 de Novembre de 1982 va sol.lucionar tots els problemes. Es va declarar zona catrastròfica, es va aprofitar tot el que ja estava construït (només desentrunant les graves i fato que el trencament de l’estrep del Pont d’Arfa havia acumulat sobre l’edifici en construcció), i es va poder condicionar amb éxit la més específica instal.lació que ha tingut el club. Verbalment es va acordar que el club utilitzaria l’espai fins a l’any 2000 (a la fi de segle XX), però actualment encara s’hi van a fer les costellades tradicionals de festa social. Les instal.lacions es varen recondicionar i adequar de nou, a part de tancar-les de l’exterior, en ocasió dels JJOO de Barcelona 1992, prèvia declaració (innecessària) d’espai olímpic d’entrenament d’equips. No van servir per aquells dies especials, però la millora efectuada ens va deixar els locals d’Arfa de nou equipats.
En l’etapa actual el club disposa d’uns espais dins del Parc Olímpic del Segre. Un conveni amb l’Ajuntament de La Seu regula les relacions entre Parc del Segre S.A. i el club. Les activitats socials del club, efectuades en les escoles, promocions de l’esport, esport per tots i presència en les competicions nacionals i internacionals tenen un marc adequat per prosperar. Igualment la instal.lació olímpica permet al Club tenir relacions fructíferes amb altres clubs estrangers:Epinal i Montpeller a França, i sobretot Augsburg a Alemanya.

 


 

ELS EQUIPAMENTS ESPORTIUS


A principis dels anys 1930 les embarcacions eren de fusta recobertes de lona. Un bon exemple és la barca que hi ha en exposició al Parc del Segre provenint de Linz (Àustria) i cedida el seu dia per FHASA. Aquella embarcació era desmontable i havia pujat sobre les mules cap a fer les prospeccions de capacitat dels llacs d’Andorra, a fi de conèixer el potencial per a produir electricitat.
L’evolució de l’esport de la canoa va acompasada amb l’evolució del material que s’utilitza. L’aplicació de la fibra de vidre amb les resines sintètiques és la base a partir de la qual es van poder modelar unes embarcacions adequades per a navegar pels rius, a uns costos assequibles i sobretot a l’abast de ser reparades pels propis utilitzadors.
A la caseta de la Palanca durant molt de temps hi va haver un parell d’embarcacions de lona biplaça.
Les primeres piragües (sempre n’hem dit impròpiament barques ) van venir cedides des de la Federació Espanyola. Van permetre provar l’esport i descobrir l’atractiu extraordinari dels rius. Aquelles primeres barques fabricades per Fibrester a Barcelona, eren vermelles (excepcionalment blaves) per dalt i blanques per sota. De dissseny francès,tenien una forma mixta que permetien fer eslàlom i descens (el més usual) . Pesaven fins a 32 kg i costaven de buidar i traginar,valien 3500 pessetes( 21 €). Al començament s’anava sense banyera, sense casc i amb salvavides molt precaris (sobretot tenint en compte que bona part dels pioners del club no sabien nedar). Per no passar fred no hi havia com un bon jersei de llana, fet a casa. Tot plegat una vegada moll pesava molt.
Aviat però va arribar la fabricació pròpia local.Amb l’experiència i documentació de P.Palmier, un tècnic FFCK francès de Caen, el President Moles va aprofitar el primer curset organitzat per la FEP a Sort, i va obtenir astutament el primer motllo d’embarcació, la fibra i la reïna adequades. La primera barca es va fabricar el 1965 sota la direcció del F.Moles a la fusteria del M.Vernet. Pesava 32 kg i servia tant per navegar endavant com endarrera (era simètrica). Les prestigioses navieres de Cal Vernet, Cal Cerni de Ciutat i Cal Domenjó van copiar models de barques comprades als estrangers (sobretot a Sort) i aquells motllos varen multiplicar la flota del Club.
Les barques Mendesta, Phantom, Lettman i altres van agafar una justificada fama de bones. Les cubre-banyeres es feien a casa, després d’haver comprat la tela i les formes corresponents. Als peus unes wambes velles, que sovint es perdien al riu.
Alguns, l’excepció en aquells temps d’escassetat, van poder comprar les barques de fabricants. Amb l’ajuda de la Federació una barca de fabricació nacional valia 9000 Pts (54 € un capital per l’època). Els fabricants que es recorda que van anar millorant la seva producció nacional eren Hermanos Cuesta de Galícia, Fibras Fuertes de Cuarte (Saragossa).
Les pales les feia quasi totes els prestigiós ebanista Julio Suau de Lleida. Se n’havien fabricat també amb pal de fibra de vidre montada sobre un mànec de fusta preparat pel Vernet.
També hi havia un prosper mercat de segona mà al Rally del Noguera Pallaresa de Sort. En algun final de setmana a Sort s’havien comprat fins a 20 barques pel Club, aprofitant els diners que venien de la Setmana de La Seu efectuada quinze dies abans.
Cap als any 1980 l’exigència de la competició a més nivell i també les millores econòmiques generals van permetre la compra directa de barques noves a França (Cochois a Valence). El material esportiu també es va anar modernitzant i el Grupo Deportivo Bosch de Sort abastia molt bé quasi tota la demanda local.
A partir dels anys 1990, en una perspectiva olímpica de més alt nivell de competició, també per la frequentació d’equips nacionals estrangers, es va arribar a un mercat globalitzat. Les compres sovint a través d’intermediaris espanyols s’han fet a Perception (USA), Double Dutch (Holanda), Zig-zag (França) i Vajda (Républica Eslovaca) .El material esportiu ara ja ve d’arreu del món.
Pel transport de gent es va d’haver de confiar amb els cotxes particulars i la bona voluntat de molts xófers dedicats a donar suport. Des de l’època d’anar a Sort amb el camió per bestiar del Vidal, s’ha passat per molts cotxes particulars i algun esporàdic autocar en expedicions més allunyades. El primer remolc va ser subvencionat per la FEP el Febrer de 1966.Un salt qualitatiu el va representar la primera furgoneta del club adquirida l’any 1991 gràcies al primer contracte de sponsorització de CADÍ. Ara ja anem per la tercera (2004).


 

LES PRIMERES COMPETICIONS


La primera prova formal de competició organitzada pel Club consta que es va fer el 6 de Juny de 1965, des d’Alàs a La Palanca de La Seu. Van baixar 10 palistes locals. L’ordre dels primers foren Fermin Vidal, Juanito Gómez, Agustí Duat, Francesc Moles i Carles Nart.El 27 de Juny de 1965 es va organitzar una segona baixada pel Segre amb 12 embarcacions.
El primer campionat d’Espanya de Descens (II Rally del Noguera Pallaresa, de Llavorsí a Sort, 13 km) en que varen participar membres del club es van obtenir les classificacions 9 (Castellarnau) i 13 . Al mateix any 1965 es va fer una exhibició de piragüisme a la Festa Major de Castellciutat i a la Festa de La Seu un Descens pel Segre de La Quera a La Palanca ( 8 km), guanyada per J.Castellarnau (J.Gómez al 2n lloc).
El 12 de Setembre de 1965, organitzada pel Sindicat d’Iniciatives d’Andorra es va fer un descens pel Valira, des de la confluència dels dos Valires a Engordany fins a les proximitats de Sant Julià. Van participar 14 embarcacions i el guanyador va ser J.Castellarnau (dels 6 primers llocs 5 eren de La Seu).
L’any 1966 següent el Sindicat d’Iniciativa i Turisme va instaurà el trofeo Urgellet, per la millor classificació en totes les proves de la temporada. Es van fer 4 slàloms i 6 descensos. Del conjunt de les 10 proves en va sortir guanyador J.Castellarnau. Els descensos varen començar el 6 d’Abril, des d’Alàs a la Palanca de La Seu, amb el I trofeu UD Seu d’Urgell (el futbol promocionava altres esports). El Juny es va organitzar el I Descens Internacional del Segre, des del Pont d’Arsèguel a La Palanca de La Seu (13 km).El 1967 es va continuar la realització de competicions. En el Descens de La Quera a La Seu del 4 de Juny de 1967 es prometia que cada palista participant seria obsequiat amb una ampolla de conyac !.
La primera competició a la qual es va participar fora de Catalunya va ser el Juliol de 1967 al I Criterium de Toledo, al Tajo. El club va guanyar la primera plaça per equips.La primera expedició internacional seria va ser a Langollen (pais de Gales) el 1971.El salt quantitatiu important va venir a l’organitzar el 1972 la I Setmana Internacional de Canoë-Kayak. Va ser un gran esdeveniment esportiu i sobretot turístic. Varen ser molts els països participants al llarg dels anys 1970 i 1980, progressivament de caire competitiu, i cap al final orientat clarament a consolidar la candidatura olímpica de La Seu dins de l’oficina de Barcelona 1992.

 

Expedició a Toledo 1967

Resultats a la Setmana Internacional 1973


 

ELS CAMPIONS DEL CLUB


La circumstància de ser campió és un gran honor pel Club però sobretot pel competidor que la mereix. El context competitiu ha anat variant al llarg dels anys, i són molts els membres del Club que han aconseguit fites personals ben significatives.
De la primera competició que va deixar constància es recorda el nom de Fermin Vidal, guanyador a la cursa del 6 de Juny de 1965 . En la primera fornada, els membres destacats venen singularitzats pel Josep Castellarnau. El 1966 va quedar campió d’Espanya en Descens, 2n en Slalom i 2n en esquimotatge. A La Seu es va fer un homenatge als palistes del Club el 14 d’Agost. També va guanyar el Trofeu Urgellet a la regularitat de les 10 proves de l’any. El 1967 va quedar 3er en Descens (per culpa de l’estanqueitat del cubre-banyera, diu), 2n d’eslàlom i 1 er d’esquimotatge. El 1968 va guanyar el Maig el Campionat de Catalunya de Descens i el 23 de Juliol va tornar a guanyar el Campionat d’Espanya de Descens (Llavorsí-Sort). Tot plegat va portar-lo a l’equip Nacional espanyol i als Campionats Mundials de Bourg St.Maurice (FRA) de 1969.El 1967 va ser un any gloriós pel Club. En el Campionat d’Espanya de Descens Junior el primer i segon lloc varen correspondre al Xavier Roca i al Joan Fornesa. Segurament que els flamants xandals grocs donats per Frigo (Boniquet) havien contribuït a donar prestigi al Club quan es pujava als podiums. Llàstima que fossin de roba tant doble.
De la segona fornada de piragüistes campions ens queda els Juan Manuel Riesco i Isidre Domenjó, sobretot en la seva època Junior dels finals de 1960 i inicis de 1970.
La propera etapa fructífera va haver d’esperar als inicis de la dècada de 1990 amb l’aparició dels canoistes Peri Guerrero (3 er a la Copa del Món de 1993 de La Seu) i Marc Vicente i la seva bona tanda de carreres fins al Jocs Olímpics de La Seu, Atlanta i Sydney.
Dels actuals valors encara no en podem dir tot el que se n’espera: Jordi i Marc Domenjó, Anna Farnés, Guillermo Diez-Canedo, Josep-Lluís Rodriguez, Yldor Nieto, i sobretot el Carles Joanmartí (8è lloc al Campionat del Món 2002 a Bourg St.Maurice, i olímpic per Atenes 2004).Les promeses que avancen ja els apreten: Sandra Clotet,Marta Martínez,Maritxell Rodríguez, Josep Salses, Christian Tobio, i els canoistes: Xavier Ganyet, Fran Raya,Jordi Grau que també fan el que poden.


 

ELS ENTRENADORS


La preparació tècnica i l’adequació física i mental dels atletes requereix la contribució d’especialistes i molta dedicació per part de tots.
Els tres primers anys del club podem considerar que eren quasi experimentals. Cadscú feia el que veia fer als altres que en sabien més. El contacte amb els estrangers en les proves internacionals va ser de molta ajuda.
Els anys 1967 i 1968 el Marcel Llahí va preparar els competidors, sobretot al J.Castellarnau.
L’any 1975 en uns cursets organitzats per la FEP va venir a La Seu i es va anar a Vidy a aprendre de Michel Cotillon, antic campió de descens francès. D’aquella formada i la seva continuació entre 1976 i 1979 destaquen l’Aleix Salvat i el Joan Vilanova.
A partir del 1988 van entrenar el Club el Lluís Grau i el Xavier Vicente.
La dècada de 1990 va estar inspirada per l’entrenador nacional de la FEP Jean Michel Prono. Home de molts recursos i gran humanitat va importar molts elements positius a la professionalitat de l’entrenador. El club va gaudir del treball dels alumnes avançats: Lluís Grau i Ramon Grau de cal Xeró , Xavier Travé (Masde).
Entre 1996 i 1997 el Josep Coromines (Coro) va dedicar uns grans esforços que varen fructificar en una moderna estructura de competició entre 1998 i 2003 amb el treball de David Sanz, Pere Guerrero, Marc Vicente i Toni Joanmarti.
A l’actualitat hem d’agrair la tasca vital que estan portant el Marc Vicentre, el Jordi i Josep Puyals, el Joan Marc Pasques, el Valentí Martín i tants altres que posen la seva contribució puntual quan convé. Les seves hores de dedicació i entusiasme són un dels puntals principals del Club.


 

ELS EQUIPS DE SUPORT


Les activitats del Club han gaudit sempre d’un suport incondicional de persones entusiastes. Ja als inicis del piragüisme a La Seu es va crear la fórmula de soci protector que contribuïa econòmicament a les migrades economies del Club. En general es tractava de botiguers i amants de la Ciutat, i el seu nombre superava sovint als socis actius.
La Setmana Internacional que s’organitzava a partir de 1972 va tenir una col.laboració directa de les altres entitats esportives de La Seu, aplegades en el Club SEDIS. Els últims anys l’ajuda dels joves pagesos de la Ribera de l’Urgellet va ser decisiva per a portar a terme les tasques d’organització. Normalment els més actius continuaven la seva missió recolzant l’equip al Rally del Noguera Pallaresa que s’organitzava dues setmanes més tard. Els tiberis del Guiu, Seia, Gui en totes aquestes ocasions eren el medi més segur d’afiançar la fidelitat i el divertiment. Els cuiners de costellades sempre han jugat un paper molt important en la cohesió del Club.
Les sortides en grup esporàdicament havien anat molt enllà. Només per citar algunes pàgines històriques es pot recordar les de Burgohondo a la Sierra de Gredos, Helmond a Holanda, i més recentment les proves de la Copa d’Espanya a Irún, Cuenca i Granada.
El grup especialment dedicat el configuren els àrbitres de la FEP, cadascún al seu nivell. Sense la seva professionalitat i devoció no es podrien haver organitzat tantes competicions, a tots els nivells. Convé recordar que hi ha més àrbitres internacionals aquí a La Seu que a la resta de Espanya.
Per a donar a cadascú el valor que li correspon cal citar la paciència i dedicació dels pares i sobretot de les mares dels piragüistes. A part de que en alguns casos hagin estimulat la pràctica de l’activitat al riu i a les competicions, en tots els casos sense excepció han dedicat incontables esforços a fer possible el desig de les filles i fills que han protagonitzat la nostra història.


 

LES INSTITUCIONS I LES EMPRESES COL.LABORADORES


Les institucions han rebut sempre amb simpatia les activitats esportives del piragüisme. A part de la funció que correspon a la Federació Espanyola, la Federació de Lleida i des de 1980 la Federació Catalana, el club ha sentit sempre pròxim l’Ajuntament de La Seu d’Urgell. Els colors polítics han anat canviant en aquests quaranta anys però el piragüisme ha estat sempre ben rebut a la casa del comú.
Dels primers temps convé destacar el suport del Sindicat d’Iniciativa i Turisme (Sr. Feliu Ritort i Sr.Saturni Palau) i les ajudes materials i publicitàries que se’n varen derivar. Entre les empreses es fa difícil citar sense descuidar-se molts dels que van fer possible l’organització de competicions: Frigo (Boniquet), Cerveses San Miguel, Coca-cola, Carbóniques Nadal, FHASA per l’aigua d’Andorra, Camping Envalira, etc... i per la confecció de roba Grifone i Kappa. Sempre darrera d’aquestes empreses hi ha persones sensibles i estimulants que allarguen més que la comercialització dels seus productes.
Menció especial mereix la fructífera relació amb CADÍ SOCIETAT COOPERATIVA C.LTDA. El marc estable de sponsorització ha permés tenir furgonetes i entrenadors, i sobretot garantir una suficiència econòmica que és molt desitjable en aquest món de voluntarisme tant pronunciat. Aprofitem aquestes notes per agrair a CADÍ aquesta ajuda estimable i demanar-els.hi que la continuïn donant en el futur.


 

ELS PRESIDENTS

 

Francesc Moles Pal 1964-1970
Isidre Vela Solé (Francesc Moles Pal) 1971-1973
Ramon Ingla Torra (Francesc Moles Pal) 1973-1974
Josep Sala 1975-1978

Francesc Grau Navarro 1979-1983
Rafael Doria Oliva 1984-1989

Josep Castellarnau Farràs 1990-